Impossibilitats, supervivencies extremes en art


Mireia c. Saladrigues: AKRON
17 noviembre, 2011, 17:46
Filed under: Mireia c. Saladrigues

27.11 / 2011 – 12.02 / 2012   PRORROGAT FINS AL 25 DE MARÇ DE 2012

descarregar programa  cat / cast / eng

La pràctica artística de Mireia c. Saladrigues està plenament dedicada a l’estudi del públic, les vies de recepció i les condicions a les quals s’exposa l’espectador mitjançant metodologies i procediments que molt sovint qüestionen els límits del llenguatge de l’art. A mode de leitmotiv, els seus processos de treball parteixen d’una dinàmica complexa i orgànica que, més enllà de la seva formalització expositiva, en ocasions utilitza mecanismes i codis que responen a disciplines més pròpies de les ciències socials, tot intervenint en cadascun dels seus projectes com un exercici crític que concentra tota la seva intensitat en el coneixement que aporta i genera el seu treball.

Alguns exemples recents d’aquestes investigacions són «El seu museu» i «Radicalment emancipat(s)» (2011), dos projectes que, des de diferents punts de vista, aborden la normativització de la recepció artística centrant-se en l’individu i en la seva subjectivitat. En aquest cas, «AKRON», la proposta específica que es planteja per a l’Espai Guinovart, parteix d’una anàlisi minuciosa sobre com es condiciona la recepció artística i cultural no tant des de l’individu o el receptor, sinó des del punt de vista d’una superestructura política i ideològica de control que condiciona el pensament dels espectadors i, per tant, modela una societat.

Així, doncs, «AKRON», l’última proposta del cicle «Impossibilitats», es planteja com un exercici i una intervenció fidel al títol d’aquest, que per si mateixa ja es presenta des del primer moment com una proposta que no sabem si es podrà assolir. D’una banda, té l’objectiu de rescatar i posar en funcionament un antic projector cinematogràfic de més de  cent anys d’antiguitat que, en comptes d’usar una làmpada de xenó com els actuals, emetia el feix de llum amb barres de carbó. De l’altra, vol que aquest, en el seu últim passi, es traeixi a si mateix per projectar material que mai no va poder ser visionat durant les seves sessions, atès que aquesta màquina, avui part del Museu Etnològic Municipal d’Agramunt, va pertànyer en el seu moment a Acció Catòlica.

«AKRON» (l’antiga marca de les barres de carbó amb les quals el projector cinematogràfic emet la llum) es presentarà a l’Espai Guinovart amb un mapa conceptual. Aquest, creant un espai envoltant a la sala, servirà de marc per a les projeccions alhora que de condensador del corpus ideològic de la proposta, en la qual es veuran bolcats tant els processos de treball i recerca com els conceptes que es vagin generant durant la producció del projecte. Un exercici a mode d’heroïcitat o de gesta que ha reunit diferents professionals i aficionats sense els coneixements dels quals no hagués estat possible tirar endavant aquesta proposta; un exemple fidel de pràctica artística d’absolut context específic que remarca amb línies clarament definitòries, al meu entendre, el principi d’impossibilitat.

Agraïments:

Vicenç Armaches, Marc Betriu, Álex Brahim, Josep Bonjoch, Uwe Bruck, Ángel Caro Andújar, Manel Gómez, Vicenç Loscos, Joan Llenas, Jorge Luís Marzo, Miquel Ribera, M. Llorenç Utgés, Ajuntament d’Agramunt, Filmoteca de Catalunya (Rosa Cardona/Rosa Saz), Hangar, Fundació Josep M. Queraltó, Museu Etnològic Municipal d’Agramunt.



Josep Guinovart: Refugis: projeccions & reflexions
4 octubre, 2011, 15:29
Filed under: Josep Guinovart

8.10 / 2011 – 4. 03 / 2012

 

 

descarregar programa cat/cast

Guinovart no s’ha allunyat mai del fet real, fins i tot quan el seu procés evolutiu li va fer abandonar la figuració per endinsar-se cap a l’abstracció. En aquest devenir evolutiu de la seva obra, hi apareixen suggeriments o petits elements que fan que l’espectador no desconecti mai de la realitat, sinó que a més a més aconsegueix reforçar els seus orígens i les arrels del seu entorn. No obstant i amb l’ajuda de la perspectiva històrica, apreciem que Guinovart desenvolupa un llenguatge propi i intemporal no exent d’entusiasme, renovació incesant i transformació del món, mitjançant unes idees propies allunyant-se de les tendencies del moment i apostant per consolidar un compromís amb el seu temps.

Un intent de mostrar aquest compromís és la relació entre el binomi art i vida, i és en aquest punt on creiem poder fer visible una situació personal i representativa en la vida de l’artista; el moment on es va haver de refugiar junt amb la seva família quan tot just era un nen en una petita cabana al bosc, on van residir durant la Guerra. Aquest fet, actua com residu i com motiu de recerca continua durant les diferents etapes en la trajectoria de l’artista, com necessitat de fer visible els records i el sentit de la justicia a partir de la confecció obssesiva, emocional i simbòlica de la interpretació dels entorns més propers, i l’humanització dels aspectes socio-polítics més rellevants.

D’aquesa manera, l’exposició Refugis: projeccions & reflexions suposa un exercici d’exploració entre les intimitats propiament viscudes capaces de transformar la realitat natural en realitat artística, i on la importància del refugi – en aquest cas la cabana- entès com un espai de pensament on projectar desitjos, aspiracions o fins i tot utopies, pren protagonisme en la trajectoria de Guinovart. Tal i com reflexiona el filòsof alemà Martin Heidegger, “l’experiència més intensa de pensar potser només podria ser possible en l’humil refugi, en la cabana, en l’allunyament i la solitud del refugi és on es troba la distància perfecta que permet pensar per sobre de totes les coses“. Tantmateix i a diferencia del filòsof que es refugiava voluntariament per confeccionar un escrit, Guinovart -al igual que altres ciutadans- es van haver de refugiar a causa d’una situació forçada. És en aquest punt que volem recuperar aquest residu vivèncial per aturar-nos i desplegar un Guinovart, que a partir d’aquest fet projecta, reflexiona, es refugia i denuncia sota una manera d’entendre la pràctica artística, el treball i la vida.



Martín Llavaneras: Primera composició per als germans Baschet
17 agosto, 2011, 15:23
Filed under: Martín Llavaneras

21. 08 / 02. 10 . 2011 PRORROGAT FINS EL 13 DE NOVEMBRE

Descarregar programa cat/cast

El treball de Martín Llavaneras incideix de manera directa en l’apropiació de contextos, situacions i productes externs que porta al seu camp mitjançant la idea de limit, i que desenvolupa a mig camí entre les revisions de les teories artístiques conceptuals dels seixanta, la importància del cos com instrument artístic, l’equilibri, la perillositat i el ridicul. Uns actes poc espectaculars i senzills que comporten una alta càrrega entre el significat real i el fictici, aprofundint en lo insubstancial com meta a assolir. Una pràctica de treball portada a l’extrem, i que sota diferents registres que van des del vídeo, el text o la instal·lació, concentra la màxima intensitat en el procés de producció, establint dinàmiques simples que li permeten alterar tota relació entre l’espai i la dimensió temporal.

En treballs presentats anteriorment com en “Hangingout”, proposa una obra processual que explora la imatge mitjançant uns paisatges urbans amb variacions mínimes on aparentement no succeeix res, però on es detecta l’existència d’una figura humana camuflada i suspesa en l’aire, fent que l’escenari visual urbà canvïi radicalment de percepció. No assenyala cap mostra de moviment però si d’acció.

En el projecte que planteja per l’Espai Guinovart, fa un pas més enllà en aquest treball progressiu, mostrant com escenari altres paisatges urbans a mode d’exercici d’intrusió territorial, i fins i tot de l’apropiament d’una franja d’un temps que no li pertoca. Així doncs, Primera composició per als germans Baschet  proposa una revisió escultòrica mitjançant una recopilació d’estatuaria pública produïda durant la década dels 60-70 a la ciutat de Berlin, on intervé directament en escultures de caire constructivista realitzades per altres artistes, i que es presenta per l’ocasió sota un plantejament diferent que encara no s’havia donat en el seu treball: l’introducció del so.

D’aquesta manera, presenta l’intent impossible d’impactar un objecte contra una escultura i extraure, per una banda, una aproximació maldestre dels actes performàntics i teories artístiques referents als happenings de Kaprow, i de les estructures sonores dels germans Baschet, i per una altra banda el fet d’alterar per uns instants -mitjançant aquesta acció- el significat de l’escultura, i generar així un punt d’inflexió paral·lel al seu context artístic, històric i polític quaranta anys després de la seva construcció.

Primera composició per als germans Baschet comporta per tant un treball expandit que inicia amb projectes com “Excursiones de caza”, “Encuentro en Transnistria”, i “Encuentro entre un zorro y un conejo”, en que la noció de documentació i d’estructura, contribueix a poder treballar des de la història de l’art, l’acció i el paisatge. Una recerca constant que pren el procés creatiu com eina per convertir allò aparentement trivial en rellevant.



AGGTELEK: Coses que volem fer (però que mai farem)
14 junio, 2011, 9:29
Filed under: AGGTELEK

19.06 / 14.08 . 2011

Descarregar programa cat / cast

“Cuestionemos todo, pero no perdamos el sentido del humor. La vida no es un asunto sumamente serio, es una tragicomedia. Somos a la vez actor y obra.”

– Henry Miller. Reflexiones sobre la muerte de Mishima y sobre el caso Maurizius.

 Aggtelek és una parella artística formada per Xandro Vallès i Gema Perales, que viuen a cavall entre les ciutats de Barcelona i Brusel·les. Per apropar-nos als processos actius i creatius d’Aggtelek, és necessari oblidar-nos de prejudicis existents i endinsar-nos en la contaminació de les seves propies idees, en una tormenta de conceptes a mig camí de la destrucció, la rialla, l’explosió de conceptes amb els quals i mitjançant múltiples registres de representació -la revisió del collage, el vídeo, l’escultura, els actes performàntics o la ciencia-ficció- obtenen la seva màxima expressió. Uns processos temerosos, hiperproductius, flexibles i lliures que interactuen de manera voluntaria i intuitiva a la recerca extrema de l’explosió violenta.

Fidels a les succesions que determinen el seu treball, presenten per l’ocasió una proposta de propostes, un assortiment d’idees enlluernades que es poden entendre com un testimoni de les seves il·lusions i fracasos d’allò que els hi agradaria fer però que per un motiu o per un altre mai han realitzat. D’aquesta manera “Coses que volem fer (però que mai farem)” recupera anotacions, maquetes, idees perdudes i oblidades per l’estudi que mai es presentaran en cap exposició; més aviat volen expresar d’aquesta manera la seva existència en potència, independenment de l’assoliment del somni, la fustració o el fracàs de les diferents propostes. Un exercici visual, d’un característic concepte matèric i d’una rellevancia inexistent que es nodreix sota una actitud com punt de partida: el desvergonyiment de burlar-se d’un dickfart (un fanfarró, algú cregut que no compta amb el respecte que ell creu que té, i per tant no és pres seriosament pels seus col·legues), que proposa amb aires de grandesa, projectes a gran escala que mai es van realitzar per qüestions econòmiques o simplement per la impossibilitat de dur-les a terme.

D’aquesta manera, “Coses que volem fer (però que mai farem)” inclou una instal·lació dividida en cinc peçes o blocs de treball els quals desenvolupen d’una manera directa diferentes propostes impossibles, o mai tingudes en compte -com temàtica que artícula el cicle- on diferents actituds  s’adopten com dispositiu per generar relacions entre persones i l’objecte estètic com un sistema narratiu en procés. Així doncs el primer bloc ens mostra un projecte d’exposició a la galeria Soledad Lorenzo de Madrid que mai es va portar a terme, un segon bloc que presenta un speech on explica les diferents propostes per l’exposició que finalment han set rebutjades, un tercer bloc que ens apropa la parodia sobre l’aspecte impossible de l’acció de pintar, un quart bloc de disbarats i altres capricis, i per últim, un anàlisis sobre l’aburriment i el no treball.



Luz Broto: Sortir abans d’hora
29 abril, 2011, 8:59
Filed under: Luz Broto

08.05 / 12.06 . 2011

Descarregar programa cat / cast

Un matí, en Jaume se’m va apropar i, gairebé sense respirar, em va explicar com es va remodelar l’antic mercat del poble. L’edifici, construït al segle xvii, abans d’utilitzar-se com a mercat, va ser un convent de germanes mercedàries, i des del segle xix fins després de la Guerra Civil es va usar com a escola municipal. Tot i així, el mercat, inaugurat l’any 1948, va deixar d’estar en funcionament durant els anys vuitanta i va caure en desús, ja que era un edifici massa gran per a la quantitat d’habitants que la població tenia aleshores, i, a poc a poc, van anant desapareixent les parades del mercat. No va ser fins al mitjan dècada dels vuitanta que van decidir donar-li un nou ús i fundar, amb l’ajuda de diferents organitzacions i entitats, una fundació dedicada a l’art.

Josep, el gran impulsor del projecte, encara que no residia al poble, va mantenir-hi un gran vincle des de la seva infància i era conegut per tots els habitants de la comarca.

En Jaume m’explica, apassionat, la relació que tenia en Josep amb els espais de l’edifici que du el seu nom: l’entrada al temple, les cobertes de volta romànica, l’espai-plaça que crea a partir de tres instal·lacions gegants —l’era, la cabana i el mural— i els «carrers» que aquestes formen, els accessos a la torre, el soterrani, el museu i l’espai petit, molt anteriorment hexagonal, com una unitat d’espai dins d’un espai, dins d’un altre espai, tot constituint així una successió cronològica dels mateixos espais o, com a ell mateix li agrada de recordar, com el funcionament de les nines russes o les matrioska, disposades de més gran a més petites o viceversa.

La sala temporal d’exposicions, anomenada espai petit, és un annex situat a la quarta galeria de l’espai central, amb un sostre més baix i una il·luminació independent, al qual pots accedir per una obertura a la paret en forma de porta. En aquest lloc, on habitualment hi ha trànsit, l’Antònia es queda sorpresa per la transformació que adopta l’espai petit per tal de revisitar l’espai principal. Una connexió intuïtiva que en Josep planteja quan un espectador fa una visita i genera una expectativa i una experiència, la qual el condueix pels diferents ambients i accessos de la Fundació.

Allò al que es referia l’Antònia, i amb la lògica de la intuïció que en Josep inscriu, és el que presentem a «Sortir abans d’hora», un treball de Luz Broto que es presenta com un exercici premonitori de caràcter impossible que inspira un moment tragicocòmic i que especula com un espai de trànsit torna cap a si mateix. Una intervenció consumida en un temps comprimit en el qual l’espectador no té la possibilitat de generar alternatives, sinó que s’imposa com una sentència sense saber com és que rebota i es veu expulsa’t de nou a l’univers central de l’Espai Guinovart. Un trànsit executat per part del visitant amb la impossibilitat de generar cap altra voluntat ni comportament que no sigui tornar a transitar pels diferents racons de l’antic mercat.

Dit en altres paraules: aquest assaig fet a mida, a més de portar l’espectador cap a un lloc inesperat, generar una expectativa incompleta i complementar com a espai en la cadena d’espais successius en el context de la Fundació Guinovart, potencia diferents aspectes que fan referència a la impossibilitat com a temàtica que articula el cicle: l’accés denegat a la totalitat de l’espai d’exposicions temporals i la impossibilitat d’escapar del pronòstic en el qual l’espectador es veurà sotmès.

Així, doncs, «Sortir abans d’hora» és un treball marcadament immaterial que s’inscriu en el grup de treballs right cube, els quals Luz Broto desenvolupa des del 2007 i que categoritza com a intervencions en espais expositius modificats per alterar-ne la funció i/o el sentit. Des d’aleshores, mitjançant similars procediments, n’ha realitzat, entre d’altres, alguns com right cube_03, (2010) on la institució va acceptar desactivar el control d’accés en dos punts d’una sala d’exposicions permitint que el públic intrèpid s’hi desviés, right cube_04 (2010) on va obrir les obertures d’un espai que portaven més de vint anys tancades donant pas a allò desconegut o right cube_02 (2007); on al mig d’una sala d’exposicións, i sense previ avís, començà a caure un líquid negre de la tubería de ventilació que provocà l’aparició d’un basal negre invasiu, tot utilitzant majoritàriament processos de treball i d’experimentació que li permeten d’obrir escletxes i de filtrar elements externs i desconeguts en el treball en art.

Els treballs de Luz Broto tenen un component imprevisible que va ser el causant, una nit després d’apagar el llum, d’imaginar situacions que podrien succeir el mateix dia de la inauguració, just després de la missa de diumenge de les dotze del migdia:

– Les parets cauen a causa d’un taponament.

– Es forma una gran fila índia per poder-hi accedir.

– Un espectador demana explicacions de manera violenta a l’artista.

– Es crea un moment d’incertesa en decidir entrar per la dreta o per l’esquerra.

– Dos espectadors es troben en direccions contraries i no saben com resoldre la situació a causa de la pressió de la resta dels espectadors.

– Un grup de visitants entra per la dreta i un altre grup, per l’esquerra. En no poder passar, criden als últims per alliberar l’espai.

– Hi ha grups d’espectadors que, en finalitzar la inauguració, no han pogut accedir a l’exposició.

– Un home surt tot vermell.

– Un altre home ensopega contra una paret.

– S’hi queda atrapat un espectador que és transportat amb cadira de rodes.

– Algú crida.

– Algú riu.

No passa res d’això, tan sols els espectadors surten abans d’hora.

Jordi Antas


Per a aquesta proposta, Luz Broto retransmetrà via streaming, fins al final de l’exposició i en horari d’obertura de la Fundació, un plànol general de l’entrada a l’espai petit. Es podrà consultar en directe a https://impossibilitats.wordpress.com i a http://www.luzbroto.net.


Retransmisió des del dia 8 de maig a les 12,30h fins a final d’exposició, en horari d’obertura del Centre: de dimarts a divendres de 10h a 13h i de 16h a 19h, dissabtes de 11h a14h y de 17h a 19h i diumenges de 11h a 14.

Per veure STREAMING DE L’EXPOSICIÓ clika AQUÍ.



Josep Guinovart: L’agitació del quotidià
21 marzo, 2011, 19:06
Filed under: Josep Guinovart

27.03 / 25.09 . 2011

La voluntat d’alliberar actituds inconformistes suposa un punt de partida en els treballs de Guinovart. L’agitació  del  qüotidià,  és  una  exposició  centrada en  la figura  de  Guinovart que explora les ausències de raonament capaces d’incidir en actes senzills i imprevisibles: és a dir, d’abordar en tot moment la capacitat que té un de creure en allò que està realitzant més enllà d’una recerca rendible al marge de l’acceptació colectiva. Aquestes accions que poden semblar irrellevants, Guinovart les transforma en treball.

Per desenvolupar aquesta dialèctica hem dividit l’exposició en dos àmbits  necessaris per diferenciar els espais temporals que cadascúna de les parts tindrà.`La primera divisió aborda d’una manera més extensa i es perllonga fins el proper mes d’octubre, oferint una proposta que té la intenció d’activar confrontacions, nous diàlegs i úsos de l’obra de Guinovart. El segon àmbit, amb un temporalitat més reduïda (fins al 10 d’abril) està ubicada a la sala d’exposicions temporals i explora les inquietuds més personals i quotidianes de l’artista.

Utopia individual: 27 pintures, 3 galeries, 100 cm o 1/299.792.458 de segon.

El treball de Guinovart s’inscriu en una confecció d’idealitats, d’experiències vitals i d’una gran actitud energètica. Sota aquest escena i sense perdre la seva funció en l’expansió artística que ha realitzat Guinovart en la seva trajectoria, volem explorar una nova dimensió pictòrica en l’obra de l’artista en la que aquesta actuarà com fil conductor, la qual desvetllarà un dispositiu de reinterpretació de la seva intensa i continuada obra. Les estructures ja creades i revisades en l’obra de Guinovart, poden provocar reaccions inesperades, diàlegs impossibles i complicitats sorpresives si les introduim en altres contextes i significats. La poètica d’Aristòtil escriu: “En les peripècies i en les accions simples, els poetes arriben admirablement al seu propòsit”, i en aquest terreny és on Guinovart composa els seus diàlegs més poètics i utòpics. Seguint fidelment al títol proposat, i sota aquest punt de partida, la proposta es situa en un escenari i una confluència entorn a dos conceptes irònics en treball en art: la unitat utòpica com exercici entre la ficció d’un esdeveniment i la crítica sobre aquest, i les lectures simbòliques de l’esforç incansable de l’artista a la recerca de la realitat. En aquest sentit i amb el motiu recurrent que Guinovart refusava qualsevol bandera i estilisme acomodat, la flexivilitat discursiva recau en cada metre d’obra que tindrem present en el recorregut de les tres galeries la qual és la mateixa distància temporal que recórrer la llum en el buit d’aquest interval, un exercici intuitiu que desenvoca en una realitat ficticia, un entrecreuamnet de rols i funcions que deriva d’una actitud poètica i no del tot possible que suggereix nous conceptes i noves idees en relació a les recerques i esforços incansables de l’artista.

Guinovart Llega el lunes.

Amb aquest titular anunciava un diari de Veneçuela l’arribada de l’exposició de Guinovart en aquest país en el transcurs de la dècada dels vuitanta. Unes expectatives notories de rebre a l’artista al seu país més pròxim d’un esdeveniment casi visionari, de caràcter esportiu o fins i tot polític.

“Pintar no és fer els cent metres llisos”, -diu l’artista en una de les darreres entrevistes publicades- a menys informació més possibilitat d’error, però el que et salva d’aquests errors és la pràctica. Guinovart no acostuma a fallar i tampoc a mostrar-se d’una manera propera, acostuma a perseguir una narrativa subjetiva per la qual enfrentar-se i acreditar una funcionalitat social del artista. En aquest cas però, hem vist oportú mostrar una cara més amagada dels aspectes, vivències i moments personals casi íntims que Guinovart va dedicar com un fet només realitzat per éll i per a éll d’una manera molt intuitiva, com una mena de convenciment entusiasta, casi molt semblant al to que el diari de Veneçuela utilitza per anunciar la seva arribada.